Avui m’he llevat plena d’energia, sentint que, si jo vull tot és possible. He agafat la motxilla i he baixat caminant del càmping de Ribes de Freser al poble. És una activitat que procuro fer, almenys, un cop al dia. Al moment de començar a caminar he notat que la dona que duia les meves espardenyes no era la mateixa d’ahir. La d’ahir era una de cognom fibromiàlgia, la d’avui es diu Francesca, recuperada, renascuda, efervescent.

Més d’una vegada, abans de saber que pateixo aquesta malaltia, havia pensat que era bipolar, això m’espantà en un principi, però al veure que només era perillosa per mi mateixa, vaig pensar que almenys tenia un canto bo. Ho escric amb un somriure, ja em coneixereu.

Com deia, he baixat a Ribes caminant, amb la motxilla plena de somriures i bon dies que he anat repartint amb tothom que m’he trobat. A mesura que la buidava dels meus somriures i bon dies, l’anava omplint amb els de les persones que em donaven els seus. A algunes les he vist néixer una espurna d’alegria a la mirada trista, altres s’han girat a mirar a aquella dona tan alegre, poc comú en els temps que vivim. Però aquesta soc jo. La de debò, la que té sed de vida, le que es deixar escalfar amb els primers rajos de sol, la que agraix una mira clara i no vol res més

Falten nou dies pel meu viatge a Menorca… Haigde lligar el meu cor que vol córrer darrera de l’entusiasme desbordant.

Bon dia genteta maca, sigueu dolentes i dolents!

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s